El Ministeri d'Economia i Hisenda és el departament de l'Administració General de l'Estat encarregat de proposar i executar les directrius i mesures generals de política econòmica del Govern i, en especial, de política sobre la hisenda pública, de pressupostos i despeses i d'empreses públiques. Es va crear pel Reial decret 553/2004, de 17 d'abril (BOE de 18) i la seva estructura orgànica ha estat desenvolupada pels reials decrets 1552/2004, de 25 de juny (BOE de 26); 120/2005, de 4 de febrer (BOE del 5); 756/2005, de 24 de juny (BOE de 25) i 288/2006, de 10 de març (BOE del 14).
La configuració actual del Ministeri és el resultat d'un llarg procés històric d'adaptació de les nostres institucions a la realitat sociopolítica i econòmica del país. És un òrgan modern i dinàmic que mira al futur gràcies a la immensa experiència que ha acumulat des del 1705 fins ara. Per fer-ho, ha hagut d'afrontar nombroses reorganitzacions que han desembocat en la fusió de dues carteres ministerials preexistents: Hisenda, de gran tradició en l'organització ministerial espanyola, i Economia, sorgida com a resposta a les necessitats derivades de contextos nacionals i internacionals econòmics adversos. Aquests són alguns detalls de la seva llarga història.
LES ARRELS HISTÒRIQUES DEL DEPARTAMENT: EL MINISTERI D'HISENDA
El Ministeri d'Hisenda va ser creat per l'Administració borbònica al segle XVIII. Va ser un intent de solució a la greu crisi en què havia entrat el sistema financer de la Corona durant el regnat de la Casa d'Àustria, a més de concebre's com un instrument de la centralització dels antics regnes hispànics.
El sistema tradicional de la Reial Hisenda s'articulava entorn d'una sèrie d'organismes, independents per a les corones de Castella i Aragó. La primera disposava del Consell d'Hisenda, creat al 1523 i reformat profundament al 1658; la Comptadoria Major de Comptes, creada al 1476; i la Superintendència General d'Hisenda, creada al 1687. La Corona d'Aragó disposava de les institucions següents: el Batlle General i el Mestre Racional de la Cort. En ambdós casos, i durant els segles XVI i XVII, n'hi havia una per a cadascun dels regnes integrants de la Corona catalanoaragonesa.
El Ministeri d'Hisenda als anys trenta
Com a resultat de la Guerra de Successió les institucions catalanoaragoneses van ser suprimides entre el 1707 i el 1716, i les seves competències van ser absorbides per les institucions de tall castellà. Així, es pot assenyalar que les institucions hisendístiques tradicionals que pervivien en iniciar-se el segle XVIII eren castellanes: Consell, Comptadoria i Superintendència.
No obstant això, el model tradicional castellà tampoc no funcionava d'una forma desitjable, a causa de l'estructura organitzativa i de la greu situació en què es trobaven les rendes de la Corona. Moltes havien estat arrendades a particulars durant el segle XVII, fet que havia minvat els ingressos de l'erari reial.
L'intendent general
El 1705 es van crear dues secretaries del Despatx Universal: una per als afers de Guerra i Hisenda i l'altra per a la resta dels afers que concernien a la monarquia. Aquest és l'embrió de l'actual sistema de govern.
El 1714, es va decidir ampliar les secretaries a cinc: d'Estat, d'Afers Eclesiàstics, de Justícia i de Jurisdicció dels Consells; de Guerra; d'Índies; de Marina, i d'Hisenda. Les quatre primeres tenien com a titular un secretari d'Estat i del Despatx, i la d'Hisenda tenia com a responsable l'intendent universal de la Veedoria General (denominació primigènia de l'actual càrrec de ministre d'Hisenda). Aquesta divisió va durar poc temps, ja que va desaparèixer el 1716. A partir d'aleshores, els negocis d'Hisenda van anar units als afers de Justícia i Índies.
Les reformes socials i polítiques abordades durant el segle XVIII necessitaven un sistema financer sòlid, incompatible amb el sistema d'arrendament de les rendes de la Corona, i d'un mecanisme burocràtic adequat. Es va iniciar llavors una llarg camí en aquest sentit que va durar pràcticament el que restava de la centúria.
Durant el regnat de Ferran VI es va iniciar un llarg procés de recuperació de l'administració directa de les principals rendes i impostos, i es va reconstituir el patrimoni de la Hisenda pública. Això va implicar que el 1754 es creés, ja de manera definitiva, la Secretaria d'Estat i del Despatx Universal d'Hisenda com a òrgan encarregat de l'administració i el control de les rendes de la Corona a la Península. La hisenda de les possessions ultramarines era responsabilitat en aquell moment de la Secretaria d'Estat i del Despatx d'Índies.
Superintendència General
El Decret de 1754 va implicar la creació d'una maquinària burocràtica forta. La Secretaria d'Estat, com a òrgan director, coexistia amb els organismes heretats de la monarquia austríaca. De tots aquests el que es perfilava com el segon en importància era la Superintendència General de la Reial Hisenda, òrgan del qual depenia la Direcció de Rendes Generals -òrgan que administrava les rendes més productives de la Corona: els drets de duanes i els derivats dels Reials Estancs del Tabac, de la Sal i del Plom, entre d'altres.
Tots aquests organismes mantenien una certa independència els uns dels altres, fins al punt que les direccions generals funcionaven com avui dia els organismes autònoms. La subordinació orgànica tot just existia.
Els conflictes de competència que es poguessin suscitar entre la Secretaria d'Estat i la Superintendència d'Hisenda es resolien fent que el titular d'ambdós fos una mateixa persona: el secretari d'Estat. No obstant això, són òrgans forts. Una bona prova n'és la construcció a les principals ciutats de la Corona de palaus destinats a albergar els seus empleats.
Aquesta situació explica la construcció de les Duanes de València (avui Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana), de Barcelona, de Màlaga i de Madrid, seu actual del Ministeri d'Hisenda. Tots són projectes arquitectònics d'una gran envergadura construïts durant els regnats de Ferran VI, Carles III i Carles IV.
Nens del Col·legi d'Orfes d'Hisenda (1927)
Un sol impost
Des de 1754 la Direcció de Rendes Generals es va perfilar com un òrgan encarregat de controlar els principals impostos i rendes existents.
Fonamentalment, la renda de Duanes i les provincials.
Des del si d'aquesta Direcció, impulsada pel Marquès de l'Ensenada, Secretari d'Estat d'Hisenda, va tenir lloc l'aixecament d'un cadastre general per a Castella encaminat a reduir els nombrosos tributs indirectes i les escasses contribucions directes a un sol impost: l'única contribució, que ja s'havia imposat prèviament als territoris de l'antiga Corona d'Aragó durant el regnat de Felip V. Tot i que el projecte va fracassar, es va establir tot un programa a seguir pels posterior titulars de la cartera.
Durant el regnat de Carles IV comença a produir-se una crisi econòmica a Espanya, agreujada per la inestabilitat política europea sorgida arran de la Revolució Francesa. El reflex en la organització de l'Administració és immediat: al 1790 desapareix la Secretaria d'Estat i del Despatx Universal d'Índies. Els assumptes de la fiscalitat americana són incorporats a la d'Hisenda i existeixen, des d'aquest moment i fins a 1836, tret de períodes concrets, dues àrees hisendístiques dins del mateix Departament: Espanya i Índies.
Conflictes bèl•lics
El 1793 va començar a Espanya un període de conflictivitat bèl•lica que no es veurà frenat fins al 1845. El seu impacte en el sistema financer de la Corona fou immediat i catastròfic, agreujat per la independència de les possessions americanes. La seva prolongació en el temps arribarà fins a finals del segle XIX. La manca de recursos va implicar el creixement del Deute públic i de l'adopció de diferents mitjans per sufragar-lo:
- Emissió de vals reials.
- Consolidació del deute públic sota el regnat de Ferran VII per evitar la fallida.
- Utilització d'un recurs extraordinari com ara l'emprèstit, com a mitjà habitual d'obtenir crèdit.
- Establiment d'una política creditícia i fiduciària que donés suport a la Hisenda pública, que va culminar en la constitució del Banc d'Espanya.
- Començament d'una política desamortitzadora que va arrencar des del regnat de Carles IV, que va culminar al 1835 sota el Ministeri Mendizábal, i que va tenir l'epígon en la que va adoptar Madoz vint anys més tard.
- Consolidació del deute i adopció d'un sistema pressupostari per controlar el dèficit, inspirat per Martín de Garay i consolidat a partir de López-Ballesteros al 1827.
Construcció de l'edifici d'ampliació del Ministeri d'Hisenda (1943-1944)
Dos ministeris d'Hisenda
Tot el que s'ha dit té un reflex orgànic. El 1795 es va suprimir la Superintendència d'Hisenda, i en va assumir les funcions la Secretaria d'Estat i del Despatx. Entre el 1808 i el 1814 van coexistir dos ministeris d'Hisenda, un de josefí i l'altre borbònic. Ambdós van assajar mesures que van prosperar al llarg de tot el segle XIX.
Amb Ferran VII es va reestructurar la Secretaria el 1816 i el 1824, amb l'objectiu de desenvolupar un instrument capaç de salvar la Hisenda pública de la catastròfica situació generada per la guerra. La reforma del 1824 va donar lloc a la Direcció General del Tresor com a òrgan redistribuïdor dels cabals públics.
El 1834 es va reestructurar l'Administració general de l'Estat. Es va separar la potestat judicial de l'eminentment administrativa. Es van suprimir els consells i es van crear al seu lloc els tribunals superiors de Justícia. Les secretaries d'Estat es van reorganitzar sobre la base d'una subsecretaria, com a òrgan administratiu bàsic, i diferents direccions generals, com a òrgans tecnicoadministratius. Aquestes van mantenir el caràcter independent a l'hora de fixar els seus objectius i interessos.
El 1836, es van dissoldre les oficines encarregades de la Hisenda d'Índies. A partir d'aquell moment, va sorgir la Direcció General d'Amortització -antecedent remot de l'actual Direcció General del Patrimoni de l'Estat- com a administrador del nou patrimoni adquirit per l'Estat amb motiu de la desamortització eclesiàstica.
Reforma tributària
L'imparable procés constitucionalista que va tenir lloc durant el regnat d'Isabel II va necessitar imperiosament una hisenda pública sanejada com a instrument bàsic per crear riquesa i dotar d'estabilitat política l'ascendent burgesia. Amb l'ascens al poder del partit moderat va tenir lloc la reforma tributària del 1845, deguda a la decidida embranzida personal del secretari d'Estat i del Despatx, Alejandro Mon.
La reforma tributària va significar el final del complex sistema tributari de l'Antic Règim mitjançant una forta simplificació que per primera vegada donava importància als impostos directes i reduïa els indirectes. Va començar així una dinàmica hisendística de reforma constant, que avui continua. El Ministeri d'Hisenda és un organisme viu i ple de dinamisme que s'adapta cada vegada amb més facilitat a la realitat imperant a cada moment.
La reforma Mon va implicar una nova estructura orgànica per adaptar la seva maquinària a les noves circumstàncies. També va comportar el trasllat del Departament a la seu actual: l'edifici de la Reial Casa Duana i Oficina de Rendes Generals. Això respon a la necessitat de centralitzar i agrupar tant la Secretaria com les direccions generals de Rendes i del Tresor que, com s'ha assenyalat abans, gaudien d'un alt grau d'autonomia respecte a aquella.
El Ministeri
Si Mon és l'instaurador d'una hisenda contemporània des del punt de vista de la tècnica i del dret fiscal, Bravo Murillo, titular d'Hisenda el 1849 i el 1850, ho va ser de la Hisenda com a pilar fonamental de l'Administració general de l'Estat
Puerta de Sol (1852)
De fet, sota el mandat de Bravo Murillo es va donar a la llum la Llei de comptabilitat de 1850. Va consagrar el terme Ministeri per substituir el clàssic de Secretaria d'Estat i del Despatx. Va organitzar el Departament sota un patró modern de tall burocràtic. Es va reforçar l'autoritat del ministre sobre els directors generals. Amb ell es van consagrar com a òrgans clàssics de la hisenda pública les direccions generals d'Impostos Directes i Indirectes, de Comptabilitat -precedent de l'actual Intervenció General de l'Estat-, del Deute i també del Contenciós.
A més d'això, Bravo Murillo també va impulsar la creació de la Caixa General de Dipòsits, instrument dissenyat inicialment per lliurar l'Estat de la dependència dels bancs a l'hora d'aconseguir nous emprèstits. Però al final no va produir els efectes esperats.
Sota el seu ministeri es van considerar tots els aspectes necessaris per a la correcta administració i defensa dels recursos fiscals de la nació. Les reformes orgàniques i burocràtiques de Bravo Murillo van perdurar pràcticament en el que restava del segle XIX. No obstant això, la seva tasca no va ser tan reeixida en la vessant organitzativa a escala provincial -entre 1849 i 1881 es va privar la Hisenda provincial d'una necessària autonomia organitzativa-, ni en la vessant estrictament hisendística.
El desenvolupament del país i la necessitat de treure'l definitivament de les crisis financeres que es van succeir durant el segle XIX, van donar lloc a noves reformes econòmiques i tributàries protagonitzades pels ministres Figuerola (1869), Navarro Reverter (1895) i Fernández Villaverde (1902-1903). Això, unit a la culminació del procés codificador a Espanya, va influir en noves reformes orgàniques de la hisenda pública i en l'inici de la consolidació d'una nova estructura de tipus burocràtic.
Control pressupostari i de la despesa
Entre el 1873 i el 1878 es va institucionalitzar la Intervenció General de l'Estat. El 1881 es va crear el Cos d'Advocats de l'Estat, coincidint amb la consagració en l'ordenament administratiu i jurídic del procediment economicoadministratiu. En aquest mateix any es va instituir la Inspecció General de la Hisenda Pública, com a instrument de millora de la gestió econòmica provincial. L'efecte immediat va ser la creació de les delegacions d'Hisenda.
Entre el 1902 i el 1903 es va adoptar una estructura administrativa idònia a la reforma tributària planejada per Fernández Villaverde. A més, cada direcció general es regulava per un reglament específic propi. El 1906, amb l'aprovació de la Llei del cadastre parcel·lari d'Espanya, impulsada pel ministre Moret amb l'auxili de José Echegaray com a president de la Junta encarregada de redactar l'Avantprojecte, es va avançar en la consolidació d'un sistema de contribucions directes. El 1911 es va aprovar la Llei d'administració i comptabilitat de la hisenda, eix vertebrador de tot el sistema de control pressupostari i de la despesa pública.
Congrés Eucarístic Internacional (1911)
L'estructura administrativa de 1902-1903 es va mantenir pràcticament vigent fins al 1957. En el transcurs d'aquest període mereix destacar-se la supressió del Ministeri d'Hisenda entre el 1923 i el 1925, a causa de l'estructura implantada pel Directori Militar presidit per Primo de Rivera.
Durant la Segona República també es van escometre diferents reformes orgàniques, entre les quals destaca la creació del Tribunal Economicoadministratiu Central. No obstant això, tot aquest període va ser presidit per la tragèdia de la Guerra Civil del 1936 al 1939.
Sopar oficial ofert al president Azaña als soterranis del Ministeri d'Hisenda (1937)
Presoners italians als soterranis del Ministeri d'Hisenda (1937)
Constitució del Consell Nacional de Defensa (1939)
Durant el conflicte bèl·lic, la hisenda pública es va convertir en l'instrument necessari per reunir fons per guanyar la guerra. El bàndol republicà va crear el Ministeri d'Hisenda i Economia el 1937. El bàndol nacional va crear, a partir del 1936, diferents organismes -serveis nacionals i juntes- a mesura que els necessitava. Tots es van reagrupar el mateix any de 1936 en la Comissió d'Hisenda. Aquesta última es va convertir el 1938 en el Ministeri d'Hisenda.
Una vegada acabada la contesa, va tenir lloc un reajustament de l'Administració franquista. Els serveis que integraven cadascun dels ministeris van recuperar la seva denominació de direcció general. Es va restablir també l'estructura orgànica de 1902-1903.
El 1957, davant la necessitat d'acabar amb l'autarquia econòmica i deixar enrere una organització burocràtica ja obsoleta molt influïda per la guerra, van tenir lloc canvis importants al Ministeri. Aquell any es va emprendre una reforma de l'Administració que consolidava el funcionament del Govern i la figura de les secretaries generals tècniques.
Impostos directes
Oficina d'Informació Administrativa (anys seixanta)
L'any 1957 és també l'any d'una nova reforma tributària que obre el camí per elevar la renda nacional i treure el país definitivament de la situació econòmica que va seguir a la Guerra Civil. Aquesta reforma necessitava una hisenda moderna, simplificada i eficaç. Es va crear el 1959 la Subsecretaria del Tresor i Despeses Públiques, encarregada del control dels recursos financers de l'Estat i de la confecció dels pressupostos. Era el moment en què es va introduir la mecanització de processos en l'Administració, embrió de la informàtica tributària. Es van potenciar els serveis d'estudis i d'informació fiscal.
Registre de vendes i patrimonis (1965)
Com a resultat del pla d'estabilització impulsat pel ministre Mariano Navarro Rubio, entre el 1963 i el 1964 va culminar el procés de reforma hisendística amb l'aprovació de la Llei general tributària i la Llei de reforma del sistema tributari. Es van sistematitzar nous impostos (sobre la renda i sobre el tràfic d'empreses). Això va implicar sobretot una reforma dels cossos tècnics d'Hisenda amb l'objecte d'especialitzar-los encara més en el nou sistema impositiu. El pla d'austeritat econòmica del 1967 va donar lloc a noves reformes, i es va simplificar l'estructura del Ministeri en suprimir-se la Subsecretaria del Tresor i Despeses Públiques.
Enregistrament de dades. Inicis de la informàtica tributària (1967)
La Constitució de 1978
L'any 1968 va significar el començament d'un procés de renovació constant. Els anys setanta van significar la tecnificació de l'Administració d'Hisenda. Entre el 1973 i el 1976 es van posar els pilars de la hisenda actual. Els projectes de reforma tributària d'aquests anys i la promulgació el 1977 de la Llei general pressupostària i de la Llei de mesures urgents de reforma fiscal, van emparar la futura Constitució de 1978. Els departaments d'Economia i Hisenda es fonen el 1982, per separar-se temporalment entre el 2000 i el 2004.
Campanya de l'IRPF (anys vuitanta)
El 1992 va néixer l'Agència Estatal d'Administració Tributària, organisme públic encarregat de la gestió del sistema tributari estatal i del duaner, així com dels recursos d'altres administracions i ens públics, nacionals o de la Unió Europea. La seva creació representa l'harmonització de l'organització de l'activitat tributària amb les pràctiques seguides a la resta del món.
ELS ORÍGENS DEL MINISTERI D'ECONOMIA
El Ministeri d'Economia sorgeix a causa de la necessitat de fomentar una política econòmica autàrquica durant la dictadura de Primo de Rivera davant la debilitat i carències de l'entramat industrial i comercial espanyol enfront de la resta de les potències econòmiques europees i americanes. La complexitat dels mercats internacionals després de la Primera Guerra Mundial havia sumit el nostre país en una forta crisi industrial.
Una política aranzelària proteccionista
Els sectors afectats per la crisi industrial van demandar una política aranzelària proteccionista que defensés la producció nacional davant de l'estrangera i que, al seu torn, facilités les exportacions. Comença així una política autàrquica basada en el nacionalisme econòmic i en el proteccionisme aranzelari, el millor exponent del qual és l'«Aranzel Cambó de 1922». Aquesta política va ser assumida per la dictadura primoriverista. Així es va aconseguir una certa bonança econòmica truncada finalment per la Gran Depressió del 1929.
L'aranzel Cambó va ser la resposta tècnica i fiscal a la crítica situació deficitària de la nostra balança comercial a partir del 1920. Es tractava d'una política aranzelària que atenia dues necessitats contraposades: una, protegir els diferents sectors de l'economia espanyola davant de la internacional, gravant d'una manera molt forta les importacions dels productes produïts per sectors homòlegs estrangers; l'altra, respondre a la necessitat de defensar l'agricultura d'exportació, sector amb un ampli mercat estranger i que es veia perjudicat per la pujada dels aranzels, víctima de les consegüents pujades dels països afectats per les mesures espanyoles. Això se solucionava amb la signatura de tractats internacionals de comerç i navegació acordant una rebaixa particular i significativa de l'aranzel amb cadascuna de les nacions estrangeres amb les quals es desenvolupava intercanvis comercials. Flores de Lemus va definir la situació que es creava lúcidament: hi havia una complementarietat entre l'agricultura d'exportació i l'agricultura i la indústria necessitades de protecció, encara que els instruments utilitzats per l'Estat eren contraposats i es creava una tensió continua entre ells.
Dictadura, república i guerra civil
Tot i que es poden trobar antecedents remots de la cartera d'Economia en la creació del Ministeri d'Abastament com a conseqüència immediata de la crisi del 1917; el primer pas cap a la creació d'un departament específic va tenir lloc durant la dictadura de Primo de Rivera, en constituir-se per Reial decret llei, de 8 de març de 1924, el Consell de l'Economia Nacional.
El Consell va néixer amb la finalitat d'estudiar els problemes de la producció i del consum nacionals, a l'efecte de fixar les tarifes duaneres i determinar la manera d'establir relacions comercials internacionals adequades a la realitat econòmica espanyola. Per això, les seves funcions primordials van ser reunir les estadístiques de comerç exterior i de cabotatge; obtenir informació econòmica i comercial a Espanya i a l'estranger; establir la valoració oficial de les mercaderies, tenint en compte el seu cost; proposar nous aranzels duaners, així com revisar les nomenclatures i tarifes. També era responsable de proposar la celebració de tractats de comerç. Finalment, aquest òrgan servia per controlar tots els grups de pressió del país i endegar així els seus interessos antagònics: juntes i cambres de comerç, indústria i navegació, associacions de productors, organitzacions patronals i sindicals de qualsevol signe.
El Consell quedava adscrit a la Presidència del Govern, i n'era president el cap del Govern -en aquell moment el president del Directori- i en absència seva, el ministre d'Hisenda –càrrec en aquell moment suspès. No obstant això, les diverses subsecretaries van continuar mantenint les seves competències en la matèria: Estat, Hisenda, Foment i Treball, Comerç i Indústria; la qual cosa en certa mesura restava eficàcia a les funcions del nou òrgan.
El final del Directori el 1925, el restabliment del règim ministerial i les diferents circumstàncies, van dur a la creació del Ministeri d'Economia Nacional per Reial decret de 3 de novembre de 1928 (Gaceta del 4), com a resposta a l'opinió pública que demandava posar sota una única direcció els serveis que afectaven l'economia nacional, tant pel que feia a la producció, com al comerç i consum; i que fins a la data es trobaven dispersos entre la resta dels departaments ministerials. D'aquest ministeri depenia el Consell d'Economia Nacional, encara que lleugerament modificat, continuant amb la tasca de recollir i contrastar les realitats del país al voltant de tots i cadascun dels sectors de la vida econòmica. Va quedar integrat, a més, pels organismes següents:
- El Ministeri de Foment va transferir la Direcció General d'Agricultura, amb les cambres agrícoles, consell agronòmic i associació de ramaders i els serveis d'higiene i sanitat pecuària.
- La Presidència del Consell de Ministres va transferir el Consell d'Economia Nacional i Direcció General d'Aranzels i Valoracions, el titular del qual era el vicepresident de l'esmentat Consell.
- Procedent dels ministeris de Treball i Governació es van transferir respectivament els rams del comerç i d'abastaments, que es van reunir en una mateixa Direcció General de Comerç i Abastaments.
- El Ministeri de Treball, la Direcció General d'Indústria, amb l'Escola d'Enginyers Industrials, així com les inspeccions provincials.
Durant aquest període la seu va ser en el mateix edifici del Ministeri de Foment, seu avui d'Agricultura, Pesca i Alimentació, a excepció del Consell d'Economia Nacional, que estava situat al carrer Magdalena, número 12.
El Ministeri va desaparèixer per Decret de 16 de desembre de 1931. Els seus serveis es van distribuir entre els ministeris d'Agricultura, Indústria i Comerç; Foment i Treball. El Consell de l'Economia Nacional es va transformar en el Consell Ordinador de l'Economia Nacional, dependent de la cartera d'Indústria i Comerç.
Com ja es va comentar en la part corresponent al Ministeri d'Hisenda, en plena guerra civil el Govern de la República va crear un Ministeri d'Hisenda i Economia, primer amb seu a Barcelona i després a València. El titular de la nova institució va ser Juan Negrín, el qual va ocupar, al seu torn, la presidència del Consell de Ministres. La seva creació es va ordenar per Decret de 17 de maig de 1937 i les seves funcions i estructura es van dictar per Decret de 27 del mateix mes.
EL MINISTERI D'ECONOMIA I HISENDA REPUBLICÀ A BARCELONA
La nova cartera es va crear com a resposta a la necessitat d'unificar la política econòmica del Govern en plena contesa, i acabar així amb la diversa i de vegades contradictòria orientació que es venia donant a la regulació dels assumptes econòmics, i per coordinar sobretot les transaccions comercials internacionals amb els sistemes utilitzats de pagament i defensar així els interessos del Tresor. El Ministeri es va articular al voltant de dues subsecretaries, una d'Hisenda i una altra d'Economia. Aquesta última comprenia les direccions generals d'Economia, Abastaments, Comerç i Mines.
L'existència específica d'una cartera d'Economia s'interromp el 1939, no obstant això durant tot el franquisme sorgiran una sèrie d'òrgans que portaran a la nova creació del Ministeri d'Economia el 1977, dins de la remodelació de l'Administració General de l'Estat necessària per aconseguir la transició política.
DE L'AUTARQUIA ECONÒMICA AL DESENVOLUPISME DELS ANYS SEIXANTA
La catastròfica situació en què va quedar sumit el país després de la Guerra Civil i el col·lapse dels mercats internacionals motivat per la Segona Guerra Mundial, van fer que es creés un nou Consell d'Economia Nacional.
El nou organisme vigilava que tots els departaments ministerials seguissin les directrius econòmiques del Govern d'una manera harmònica i coordinada. El seu règim jurídic el va constituir com a organisme autònom de treball, consultiu, assessor i tècnic en tots els assumptes que afectessin l'economia nacional. Depenia directament de la Presidència del Govern. La importància del Consell es va anar incrementant, tant, que institucionalment el seu president s'equiparava als de les Corts, el Tribunal Suprem de Justícia, el de Comptes del Regne i del Consell d'Estat. El seu poder i influència en matèria econòmica, orientat sempre cap a l'autarquia, va esdevenir igual al de la Secretaria General del Moviment. Finalment el president va tenir rang de ministre sense cartera.
La seva vinculació al sector més immobilista del Règim en matèria d'economia va significar l'inici de la seva decadència. Enfrontat obertament amb els ministeris d'Hisenda i de Comerç pel gir que el Pla d'Estabilització havia donat cap a una economia capitalista, el Consell d'Economia Nacional va començar a perdre importància progressivament durant els anys seixanta. Finalment va desaparèixer el 1977, absorbit pel nou Ministeri d'Economia.
Altres òrgans vinculats al control per part de l'Estat del desenvolupament econòmic, i que es consideren antecedents remots del Ministeri d'Economia, van ser l'Oficina de Coordinació i Programació Econòmica (OCYPE), que va funcionar entre el 1957 i el 1962; i la Comissaria del Pla de Desenvolupament Econòmic, que va funcionar entre el 1962 i el 1973; ambdós organismes depenien de la Presidència del Govern. El 1973 es va crear el Ministeri de Planificació del Desenvolupament.
Durant els governs d'Arias Navarro es va crear una vicepresidència del Govern per a assumptes econòmics, càrrec que va recaure en el titular de la cartera d'Hisenda. El nou càrrec implicava la desaparició del Ministeri de Planificació del Desenvolupament, per la qual cosa la seva subsecretaria va quedar adscrita a la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics.
LES BASES ECONÒMIQUES DE LA TRANSICIÓ
La nova creació del Ministeri d'Economia el 1977 té lloc en circumstàncies conjunturals i de gran transcendència per a la història del nostre país.
Iniciada la transició política, el segon Govern presidit per Suárez va ser conscient del fet que el procés constitucional es veuria seriosament obstaculitzat si no existia una conjuntura econòmica de creixement. Les circumstàncies eren totalment contràries a causa de la greu situació que travessava el país per la crisi del petroli de 1973, la ineficàcia de les mesures adoptades pels últims governs del Règim; així com l'accentuació dels problemes latents: inflació, atur, dèficit exterior, dèficit del sector públic, absència d'inversions.
Les solucions institucionals van implicar la remodelació de l'Administració General de l'Estat i van donar lloc a la creació de la Vicepresidència Segona del Govern per a assumptes econòmics i del càrrec de ministre d'Economia mitjançant la sèrie de reials decrets rubricats el 4 d'abril de 1977, nomenaments que van recaure en Fuentes Quintana. Amb el Ministeri d'Economia es va crear l'òrgan necessari per agrupar en un únic departament les diferents competències en matèria d'organització i planificació econòmica i per poder singularitzar les decisions sobre política econòmica extraient-les en part del Ministeri d'Hisenda. La seva tasca principal era establir les línies directrius de la política econòmica general, la programació a curt i mitjà termini i l'estudi de la proposta de les mesures aconsellables per garantir la bona marxa de l'economia del país.
En crear a més la Vicepresidència Segona, i unir ambdós càrrecs en un mateix titular, es reforçava l'autoritat del nou Ministeri, ja que el seu titular passava a ser el president de la Comissió Delegada del Govern per a assumptes econòmics, en absència del seu titular, i per delegació del president del Govern. La tasca de la Vicepresidència i del Ministeri, juntament amb el de la cartera d'Hisenda, fonamentaven els pactes de la Moncloa com a instrument de la programació econòmica necessària amb què sostenir la transició política i garantir el futur del procés constitucional. Durant l'últim govern de Suárez es van fondre en una les carteres d'Economia i de Comerç.
Les reformes administratives dutes a terme pel primer govern presidit per Felipe González van portar el 1982 a la fusió en un dels departaments d'Hisenda i d'Economia i Comerç, i així va néixer el Ministeri d'Economia i Hisenda. Aquest organisme ha seguit funcionant contínuament excepte durant la VII legislatura, sota la presidència de José María Aznar, en què es van separar en dues les carteres d'Hisenda i d'Economia, com ja s'ha esmentat anteriorment.